L’ETSETB imparteix dues titulacions: Enginyer de Telecomunicació (titulació de primer i segon cicle) i Enginyer en Electrònica (titulació de segon cicle).

Les nostres enginyeries requereixen dels nostres estudiants que posseeixin un gran poder d’abstracció. És una característica pròpia de l’enginyeria de telecomunicació l’ús habitual del domini espectral (concepte totalment abstracte atès que el que existeix en la naturalesa és el temps): d’altra banda la majoria de fenòmens físics que modelen els nostres enginyers no tenen un equivalent visual real: les ones, els protocols telemàtics, els tractaments d’una entelèquia anomenada senyal, etc. no són evidents als sentits sensorials del cos humà tal com pot ser una palanca, un engranatge, una aeronau o un pont, per citar alguns exemples d’altres enginyeries. Aquesta qualitat que fa que els nostres titulats siguin apreciats per afrontar qualsevol tipus de problema esdevé un inconvenient a l’hora de divulgar les nostres enginyeries amb la finalitat de motivar els estudiants de secundària. Així, a més de tenir els procediments abstractes, tota l’obra de l’enginyeria de telecomunicació, tot i ser patent que existeix per l’ús massiu que se’n fa, no és directament palpable ja que generalment està enterrada o en òrbita.

Fig. 1 Representació esquemàtica de la posició relativa de l’ETSETB en el seu entorn social, la seva estructuració i els seus objectius.

Si resumim l’abast i les competències de les dues titulacions que s’imparteixen a l’ETSETB, hem de dir el següent:

L'enginyer de telecomunicació és el professional més qualificat en les tecnologies de la informació i les comunicacions. Com en totes les enginyeries, es forma amb una sòlida base científica, a partir de la qual se l’introdueix en el coneixement de les tecnologies pròpies de la titulació i de les funcions i els fonaments de l'enginyeria. La formació científicotecnològica es complementa mitjançant l'oferta de tot un seguit de matèries i activitats que fan que el titulat de l'ETSETB pugui desenvolupar la seva professió amb competència en aspectes organitzatius i de gestió, amb una bona percepció de les condicions de l'entorn i dels seus recursos naturals, i amb la imprescindible responsabilitat humana pròpia del context social de la producció i els serveis.

Així, el titulat de l'ETSETB pot dur a terme les funcions típiques de l'enginyeria: recerca i desenvolupament, disseny, producció, operació i manteniment, comercialització, gestió i ensenyament en l'àmbit propi que la titulació li atorga (Real Decreto de 22 d'abril de 1920, reconegut en la Ley de Ordenación de las Telecomunicaciones 31/1987, de 18 de desembre, BOE de 19 de desembre de 1987), el qual es deriva de les dues grans àrees d'exercici de la professió: els suports físics dels sistemes i serveis de telecomunicació, i la telemàtica amb tots els procediments d'ús d'aquests sistemes i serveis, que podem descriure en les tècniques i tecnologies següents:

La generació, transmissió, recepció i processament de senyals elèctrics, acústics i òptics, en tot l'espectre de freqüència (des de la banda base fins a freqüències òptiques) i el tractament de la informació que hi està associada (veu, imatge, dades). La propagació per diferents medis (parells de coure, cable coaxial, fibra òptica, radioenllaç hertzià i satèl·lit), i totes les seves aplicacions. Les tecnologies electròniques susceptibles de ser emprades en els seus dos vessants, els components i la instrumentació, i en les seves dues realitzacions (analògica i digital). Els sistemes i serveis de telecomunicació: sistemes de transmissió, radiodifusió i televisió. Els sistemes i serveis telemàtics: xarxes telefòniques (fixes i mòbils), de transmissió de dades, integrades (banda estreta i banda ampla), xarxes intel·ligents i de gestió, disseny i validació de protocols, i comunicacions multimèdia, així com tots els serveis i aplicacions associats a les xarxes de telecomunicació. El radar, la radionavegació i la teledetecció. Els sistemes de control i la robòtica. Els sistemes informàtics (hardware i software). Els sistemes d'enregistrament, reproducció i processament del so, la imatge, les dades, i la informació multimèdia. I, en general, totes les tècniques i tecnologies que tinguin a veure amb el disseny i l'ús de les tecnologies de la informació i les comunicacions.

El títol oficial d’Enginyer en Electrònica pertany al tipus d’estudis universitaris exclusivament de segon cicle (Real Decreto 1424/1991, de 30 d’agost, BOE de 10 d’octubre de 1991). La Llei de reforma universitària i el decret de directrius generals dels nous plans d’estudis van coincidir en l’ETSETB en el moment de renovació del pla d’estudis d’enginyeria de telecomunicació. El pla d’estudis fins aleshores vigent datava de 1964 i proveïa enginyers de telecomunicació en dues especialitats: Comunicacions i Electrònica. El 1992 es van aprovar per Junta d’Escola dos plans d’estudis nous: el d’Enginyer de Telecomunicació (de primer i segon cicle) i el d’Enginyer en Electrònica. Així, el nou pla d’estudis d’enginyeria de telecomunicació no té l’especialitat d’electrònica, en canvi ha aparegut una nova titulació que essencialment es deriva de l’antiga especialitat d’electrònica de l’enginyeria de telecomunicació, la titulació d’Enginyer en Electrònica.

Si bé és cert que el gran desenvolupament de l’electrònica es va veure motivat i impulsat pel desenvolupament de la telecomunicació, actualment ens resultaria difícil trobar un camp de l’activitat humana que es realitzi sense el suport de l’electrònica. Per tant, l’àmbit d’aquesta titulació es tan ample com el que poden definir els sectors de la indústria i els serveis. Concretament, cal dir que l’enginyer en electrònica és el professional de les següents tècniques, tecnologies i aplicacions: tecnologia electrònica bàsica (microelectrònica, optoelectrònica i components discrets), circuits, equips i sistemes electrònics, instrumentació electrònica, electrònica mèdica (també anomenada electromedicina), electrònica de consum, sistemes de control, robòtica, automatització, compatibilitat electromagnètica, sensors intel·ligents i sistemes d’adquisició de dades.

En el món occidental s’està constituint l’anomenada societat de la informació. Aquest fet, motivat principalment pels avenços en les noves tecnologies de la informació i les comunicacions (NTIC), es caracteritza, des d’un punt de vista operacional, per la desaparició de barreres entre els tres sectors (telecomunicacions, informàtica i audiovisuals) de la indústria de la informació. Efectivament, des que les telecomunicacions i l’audiovisual opten per la tecnologia digital, tecnologia en què es fonamenta la informàtica, una àmplia sèrie de productes i serveis apareixen propiciats per aquesta convergència tecnològica.

Per situar i comprendre en tota la seva dimensió aquest fenomen, per intentar esbrinar la magnitud del canvi que ja s’està produint, potser cal que comencem per fer una reflexió sobre els principals esdeveniments tecnològics de la humanitat. El filòsof nord-americà Thomas Stonier en el seu llibre Information and the Internal Structure of the Universe , propugna la tesi que hi ha tres estats bàsics originals en el nostre univers: matèria, energia i informació. Segurament ens resulta senzill de veure que al nostre univers hi ha matèria i energia, que fins i tot la primera es pot transformar en la segona; però, hi ha també informació? Efectivament, les coses són com són gràcies a alguna mena d’informació, nosaltres mateixos som com som gràcies a la informació, no solament mercès a la que hem assimilat com a coneixement, sinó que també som com som gràcies a uns codis d’informació genètica, els ADN, que estructuren i condicionen la nostra matèria i la forma com adquirim i gastem l’energia.

Si acceptem, doncs, l’existència d’aquests tres estats bàsics, ens adonarem que els grans canvis estructurals de la humanitat coincideixen amb el domini, per part de l’home, de cada un d’aquest estats bàsics (fig. 2). Quan els homínids són capaços de transformar una pedra en una destral, s’inicia el període que avui coneixem com a neolític. Al progressiu domini de la matèria s’hi suma lentament l’intent de controlar l’energia, aquest control no es fa evident de forma efectiva (domini) fins al segle XVIII, amb l’invent de la màquina de vapor de Watt, circumstància que propicia l’anomenada Revolució Industrial, que en menys d’un segle va transformar una societat eminentment rural i agrària en una societat urbana i proletària. Una de les conseqüències d’aquesta revolució industrial va ser el naixement de la telecomunicació. La necessitat d’enviar i rebre informació ja no era solament d’interès per als militars i governants, els nous fabricants industrials necessitaven sistemes efectius i eficaços per contactar amb proveïdors, clients, financers i, fins i tot, reguladors. Actualment a les acaballes del segle XX es produeix una habilitat especial per a difondre, emmagatzemar i processar informació, estem començant el domini del tercer estat bàsic de l’Univers. Les conseqüències d’aquest domini seran, sens dubte, de la mateixa magnitud que les anteriors, o potser les superaran, el que sembla pitjor, però, es que el canvi es farà en menys temps.

Fig 2 Distribució temporal del domini dels estats bàsics de l’Univers i de les seves conseqüències.

La Tecnologia és un conjunt format per ciència, tècnica i procediments. Sembla evident que les tecnologies que ens han portat a l’inici efectiu del domini de la informació són les noves tecnologies de la informació i les comunicacions (NTIC). En les NTIC hi ha una tecnologia de base: l’electrònica.

L’electrònica neix impulsada per la telecomunicació, la necessitat de detectar senyals electromagnètics de forma eficient, primer, i d’amplificar-los, desprès, per fer independent el receptor de la potència de l’emissor, provoca el naixement primer del diode detector (J.A. Fleming, 1904) i posteriorment el naixement de la primera vàlvula amplificadora, el triode, (Lee de Forest, 1906). Si aquest fou l’inici, avui dia l’electrònica forma part del suport de qualsevol àrea d’activitat humana, les tecnologies que descriurem a continuació també es fonamenten en l’electrònica, i mercès a la seva evolució s’ha pogut donar la convergència dels tres sectors que al principi referíem i, que configuren el fonament de l’anomenada "societat de la informació": telecomunicació, informàtica i audiovisuals, suportats per l’electrònica en les seves dues vessants més flexibles, la banda ampla i el digital.

Un altre mot que actualment és relaciona amb tot això és el terme telemàtica. Amb aquesta paraula s’intenta definir la fusió de les tècniques i tecnologies de la telecomunicació amb les tècniques i tecnologies informàtiques. La telemàtica, no obstant això, admet també les següents interpretacions: des del punt de vista de la telecomunicació, es pot entendre com el conjunt de procediments i usos dels suports de les telecomunicacions, procediments que són cada cop més eficients mercès a la incorporació dels automatismes de control, correcció i optimització que la informàtica proporciona; des del punt de vista de la informàtica, el terme telemàtica també es pot entendre com el conjunt de procediments i usos que permeten estendre el concepte de processador informàtic a punts físicament distants, a la col·laboració entre màquines, a sistemes distribuïts, a les xarxes intel·ligents, etc. Així, la telecomunicació deixa de ser exclusivament les tècniques i les tecnologies emprades per a enviar informació a distància, i la informàtica deixa de ser únicament una tècnica per a tractar informació (processar, calcular, controlar, emmagatzemar, reduir dades, etc.). Si a la conjunció anterior hi afegim els nous llenguatges de presentació de la informació, els audiovisuals, per als que cada cop s’ofereixen més possibilitats tecnològiques, tenim el conjunt que es coneix com a NTIC.

Fig 3 Representació esquemàtica de la interrelació de les noves tecnologies de la informació i les comunicacions (NTIC)

Considerem que l’aplicació i l’ús d’aquestes NTIC contribueixen a augmentar el confort i el benestar social, i a més són una font de riquesa per al país i per a la societat que en tingui el domini i les utilitzi. Al foment i l’expansió d’aquest ús l’hem anomenat "impuls a les NTIC" i, tot i que l’ETSETB subministrant titulats altament qualificats en aquestes tècniques i tecnologies en fomenta indirectament la seva expansió i utilització, pensem que com a centre també hem de prendre un paper directament actiu a l’hora de difondre-les, en la divulgació dels seus avantatges i possibles utilitzacions, en la recerca de noves aplicacions, i també, alertant dels inconvenients que un mal ús pot provocar.

En resum, l’ETSETB ha de ser un ens actiu en la tercera revolució. De moment és l’únic centre de Catalunya que imparteix la titulació d’Enginyer o Enginyera de Telecomunicació, però seríem injustos si penséssim que aquesta és la seva única resposta per atendre a la demanda social que se li encomana.

La universitat és un lloc on s’ensenya i, sobretot, un lloc on s’aprèn. La docència, l’acció d’ensenyar, és una de les diverses maneres que hi ha de transmetre coneixements, potser és la més eficient perquè es basa en la transmissió i l’aprenentatge de l’experiència, ja sigui pròpia o aliena, i aquest és el gran avantatge de l’ensenyament davant de les altres maneres d’aprendre (experiència pròpia, prova i error, recerca particular d’informació, etc.). L’objectiu de l’ensenyament és formar, educar; i educar és sobretot alliberar. L’ensenyament és molt més que un guiatge per a una bona progressió en l’aprenentatge, el "mestre" (el que ensenya) no solament és una autoritat en la matèria que imparteix, és un educador en el sentit més ampli de la paraula. Sense arribar a l’esquema més clàssic de l’acadèmia grega, on eren els mestres els que escollien als seus estudiants (deixebles), si que hem de constatar que el mestre és el que motiva, engresca, viu una determinada disciplina i a més transmet informació amb cada porus del seu cos, perquè el mestre indirectament també educa en comportament, en valors ètics, en manera de ser i estar. El mestre és un model de científic, enginyer, professional i ciutadà, que s’ha d’imitar.

El saber humà es forja en un lent procés de maduració, un procés que ha de ser senzill i enèrgic, visualitzador de possibilitats i motivador. La persona que aprèn ha de ser conscient que vol aprendre i l’aprenentatge, com totes les coses que valen la pena, sovint requereix un esforç. En els ensenyaments cientifictècnics universitaris, com és el cas de l’ETSETB, els professors hem de ser conscients que no solament formem futurs professionals, sinó que també formem dirigents socials. Els professors hem de definir molt bé els nostres objectius de formació. Conceptualment, en aquests moments hem de saber que formem enginyers per a la societat del tercer mil·lenni, i que volem que la immensa majoria d’estudiants de primer i segon cicle esdevinguin "professionals il·lustrats", competents i altament qualificats en les noves tecnologies de la informació i les comunicacions (NTIC), i també generadors d’opinió, preparats per comprendre i intervenir en la realitat social d’un món complex i cada cop més petit.

El model espanyol d’escoles d’enginyeria va deixar el patró napoleònic de les grands ecoles en incloure fa 26 anys les escoles d’enginyeria i arquitectura en el sistema universitari. No és menys cert, però, que fins fa pocs anys, fins a mitjans anys vuitanta, en que s’implantà la Llei de reforma universitària (LRU), motivada entre altres per una massificació de la universitat, que les escoles d’enginyeria -no les d’arquitectura- seguien inconscientment la pauta de formar funcionaris d’èlit, bons servidors per als ministeris i les direccions generals pertinents. Això no s’avenia amb la realitat d’un país que necessitava bons tècnics per a reconvertir una indústria i uns serveis d’una nefasta autarquia a un mercat internacional cada cop més gran i més competitiu.

Si ho particularitzem a l’enginyeria de telecomunicació, a partir de la dècada dels setanta s’imposa el bon criteri de formar enginyers-científics en les noves tecnologies: telecomunicació, electrònica i, en aquells moments, una incipient informàtica. Aquest model d’enginyer, propugnat per Rogelio Segovia, director de l’E.T.S. de Ingenieros de Telecomunicación de Madrid (ETSITM) al final dels seixanta, va donar uns resultats extraordinaris per fer avançar aquestes tecnologies en el nostre país: els doctorats en universitats estrangeres i la producció científica (amb el suport, a més, dels plans nacionals, la CICYT primer i la CAICYT després) es van incrementar de forma notable. Els professionals que subministraven les dues escoles existents (l’ETSITM a Madrid i l’ETSETB, creada el novembre de 1971 a Barcelona) els absorbien algunes petites empreses d’electrònica i les empreses de serveis (radiodifusió, televisió...), però sobretot l’única operadora de telefonia, la fins fa poc anomenada "Compañía Telefónica Nacional de España". En la nostra opinió, en aquests moments d’economia de mercat competitiu, fins i tot per als serveis de telecomunicació, internacional (altrament dit global) amb diferents operadores, i amb una constant aparició de nous serveis i aplicacions, aquest model d’enginyer científic està completament periclitat. Ara ens cal fer enginyers dissenyadors, planificadors i gestors de sistemes i serveis de telecomunicació, oferir el ventall que va des de l’enginyer politècnic i generalista fins a l’especialista, però tots amb una motivació gran per a innovar, i sobretot imbuïts de l’esperit emprenedor, capaços d’entendre el negoci que es mou al voltant de NTIC, i aptes per a dirigir equips humans i grans projectes d’enginyeria.

La formació de professionals il·lustrats requereix recuperar la vocació d’universalitat de les primeres universitats, aquella aspiració al coneixement total que harmonitza l’intel·lecte. L’estudi i formació en ciència aplicada que caracteritza la nostra universitat no ens ha de fer oblidar aquest objectiu. és veritat que hem tingut èxit en la inserció dels nostres titulats en el mercat laboral, no és menys cert que aquest factor ha fet que altres universitats intentin imitar-nos, la paraula enginyeria ara ven tant com en la primera meitat de segle ho feia la paraula ciència. No hem de caure, però, en el parany de pensar que tot el que s’ensenya i s’aprèn a la universitat ha de tenir una aplicació immediata; l’educació universitària ha de permetre crear somiadors, ha d’encoratjar, potenciar i no deformar els genis, ha d’il·luminar possibles nous camins, ha de possibilitar trencaments dràstics, coses que a llarg termini permeten configurar els grans salts del progrés de la humanitat. Aquesta mena d’educació, que en principi sembla que no té una aplicació social immediata és imprescindible per formar professionals il·lustrats, per crear i mantenir el clima intel·lectual que genera opinió, que provoca la comprensió del tarannà complex dels ens socials i de la societat mateixa, i permet entreveure el camí de la solidaritat, el coneixement ampli, l’equilibri i l’avenç social.

El fenomen, esperat i temut, de la davallada demogràfica, ens ha d’esperonar en aquest sentit. Hem de completar, flexibilitzar i fer més atractives les nostres titulacions, la nostra manera d’accedir i difondre els coneixements, la nostra manera d’entendre l’aprenentatge. No hem de caure en una fugida endavant a base de crear noves titulacions amb fins mercantilistes per guanyar usuaris, venent els miratges d’unes necessitats de mercat inexistents, perquè totes es poden cobrir amb la normal evolució de les actuals titulacions, i aquest és el camí que han pres els països occidentals socialment i tecnològicament més desenvolupats. Tot i que hi ha qui ho ven com una fita important assolida, resulta preocupant que a Catalunya en 23 anys s’hagi passat de 37 a 409 titulacions, entre homologades i pròpies, la majoria d’elles sense equiparació possible amb altres titulacions europees o nord-americanes. En molts casos, estem venent castells a l’aire. A mitja i a llarg termini es veurà la magnitud d’aquesta disbauxa que només soluciona el problema immediat d’algunes universitats de tenir més usuaris, mentre distreu i enreda a la societat que les manté. Nombroses d’aquestes noves titulacions tenen a veure amb les enginyeries, enginyeria per a tot, potser perquè no s’interpreta adequadament el concepte inherent a l’objecte de treball de l’enginyer. L’objectiu principal de l’enginyeria és l’augment del benestar i el confort de l’home i la societat respectant la vida i el medi ambient. Podem dir, però, que l’enginyer treballa per esdevenir prescindible, es fan les coses perque l’usuari necessiti un mínim ensinistrament, però no s’ha de confondre aquesta particular i magnifica vocació de l’enginyeria amb la banalització de la professió. La simplicitat d’ús i la concepció senzilla moltes vegades porta implícita una gran complexitat de disseny i d’aplicació de coneixements, només els il·lusos són capaços de confondre el professional amb l’usuari, i des de l’òptica i els coneixements de l’usuari intentar formar professionals.

En un entorn de temps i espai com el nostre, el de la societat occidental de final del mil·lenni, on el concepte econòmic de l’anomenat "creixement sostingut" s’ha hagut de derivar cap al d’"economia sostenible", i amb unes tècniques i tecnologies, especialment les anomenades noves tecnologies de la informació i les comunicacions (NTIC), que com mai ens permeten generar, transmetre, processar, difondre, i emmagatzemar dades i informació de tota mena, disposem d’una possibilitat important de continuar creixent en coneixements i àdhuc, potser, d’augmentar la pendent d’aquest creixement. Per aconseguir-ho cal, però, insistir en el canvi d’actitud conceptual que en la nostra universitat es va iniciar amb la darrera reforma dels plans d’estudis i que potser podríem compendiar en una frase: "la millor manera d’esdevenir enginyer, d’aprendre enginyeria, és anar a una universitat, a una escola que ensenyi a enginyar".

Des dels anys setanta o vuitanta, han aparegut nombrosos estudis i propostes innovadores sobre l’enfocament conceptual de l’ensenyament universitari, i tots amb bastants coincidències. Sobre aquest tema s’han pronunciat les administracions (autonòmiques, estatals i europees), els empresaris, les associacions professionals i les universitats, i s’han celebrat multitud de congressos i simposis, tant globals com sectorials i específics de cada tipus d’ensenyament superior. Particularment, trobo especialment encertades, i totalment actuals, les pautes que el filòsof Emilio Lledó, catedràtic d’Història de la Filosofia i acadèmic de la Real Academia Española de la Lengua, recull en el seu llibre Imágenes y Palabras, tot atribuint-les a Harold i June Shane. La innovació en la pràctica de l’ensenyament ha d’anar:

A les acaballes del segle XX han aparegut dos nous fenòmens que també influeixen en la idea general de formació: d’una banda tenim la necessitat de la "formació permanent", i d’altra banda, el nou espai social que ja es comença a conèixer com la "societat de la informació".

El primer element és una necessitat contrastable que s’aplica a totes les àrees de l’activitat humana. En un principi es pot dir que sempre ha estat així i que l’educació d’una persona no s’acaba mai, però en aquests moments ha esdevingut una autèntica necessitat, sobretot per als professionals que en el seu acompliment professional utilitzen tècniques i tecnologies. Les innovacions són tant ràpides que fan que en el decurs de la vida professional s’hagi canviat de tècnica i tecnologia unes deu vegades, per tan cal anar incorporant en el coneixement particular tots els canvis que representin una millora del cabal tecnològic, tècnic i cultural del professional.

Això també ens ha de dur a la reflexió de per a quina perspectiva temporal hem de formar?, per al curt i mitja termini? o per al llarg termini? Segurament, i sense renunciar a l’educació global abans esmentada, per a les dues coses i probablement amb diferent equilibri entre mètodes, informació i coneixements, en funció de si la titulació és de primer cicle, de segon cicle o de primer i segon cicles.

L’afrontament seriós de la formació permanent ha de sorgir de la conjunció de quatre protagonistes: les universitats o organitzacions professionals d’ensenyament, les associacions professionals, les associacions patronals i el mateix professional. Les primeres, perquè són les que tradicionalment han estat dipositàries i creadores dels coneixements, i la recerca de nous coneixements continua sent una missió irrenunciable de la universitat. Les associacions professionals, perquè poden detectar les necessitats de formació d’una manera més general i amb una certa anticipació, igual que els empresaris, que a més són els que han de sufragar la formació permanent aplicada en la seva major part (el professional ha de mantenir la seva formació en temps laboral). I finalment, els propis protagonistes de la formació permanent, els professionals, perquè són els que han d’estar convençuts d’aquesta necessitat, la seva supervivència professional en depèn. I aquí torna a aparèixer la importància de la formació universitària, perquè només si en la darrera etapa de formació regulada (universitària) dels professionals, se’ls ha motivat, han gaudit, se’ls ha anunciat i preparat, i sobretot, no se’ls ha tractat ni examinat com a mers absorbents d’informació, en la seva etapa professional estaran preparats i tindran una bona actitud davant a aquesta necessitat ineludible de la formació contínua, tant en l’àmbit més tècnic i aplicat com en el del conreu intel·lectual.

D’altra banda, l’anomenada "societat de la informació" es caracteritza principalment per la facilitat de difondre i recollir informacions de tot tipus de fons i àmbits mitjançant una xarxa i uns serveis de telecomunicació. La xarxa internacionalitza la informació i permet compartir-la. Deixant al marge els efectes socials de tota mena que aquesta, per a alguns tercera revolució, ocasionarà des del punt de vista de la formació, les possibilitats que ofereix aquest fenomen en un principi poden ser de gran ajuda per a solucionar el problema de la formació permanent, sempre i que s’entengui, però, que la xarxa és un mitjà complementari. No hem d’oblidar que a la xarxa hi ha tota mena d’informacions i dades, n’hi ha massa, i deixat de banda que això no és bo perquè no resulta fàcil ni eficient intentar esbrinar i digerir quina ens cal de tota aquesta informació, també podríem dir que aquest excés més que il·luminar, enlluerna i el seu defecte més important és que no ens permet adonar-nos del que no hi ha, del que hi manca: la superabundància ens indueix a pensar en un total quan generalment mai no és així. No ens convé oblidar que les fonts de la informació a la xarxa són de tota mena: de bona i de dubtosa qualitat, amb objectius bons i objectius qüestionables, amb interessos educacionals reals i amb altres interessos menys lloables. Cal vigilar l’educador pirata. Educar també és fer persones lliures.

Resulta evident, però, que cal anar incorporant aquestes noves tecnologies també en l’àmbit de l’educació, no solament perquè permeten obrir noves possibilitats d’exploració, accés a informació, creativitat etc., sinó també perquè l’entorn va canviant i la recerca d’optimització en un entorn dinàmic força i condueix a la innovació, que sol arribar quan la tecnologia la permet i la suporta. Ara ens trobem en un d’aquests moments, la davallada demogràfica, la necessitat de canviar la forma d’educar anteriorment esmentada, l’acceptació del principi d’educació contínua al llarg de tota la vida, etc., ens està dient que cal que assagem noves maneres de transmetre i crear coneixements. Les NTIC són una eina, la seva aplicació resta encara en una etapa experimental, cal cercar fins i tot un nou llenguatge, han de ser un instrument per aconseguir les pautes anteriorment anunciades. El seu assaig segurament ens definirà un nou paper del professor, que haurà d’esdevenir tutor, promotor, incitador de l’activitat d’aprenentatge, el que sempre hauria d’haver estat i que sota l’excusa d’una massificació d’estudiants, es va perdre en molts àmbits. Ara podrà recuperar el seu vertader paper, però el que també és segur es que per a un aprenentatge eficient, continuarà sent imprescindible. S’equivoquen els que pensen que l’aprenentatge de qualitat serà el no presencial, probablement la bona fòrmula ens durà a un híbrid en el qual, malgrat tot, el contacte directe professor estudiant continuarà sent el més important. Un altra cosa és la possibilitat, menys eficient sens dubte, que a determinades persones les NTIC els permetin accedir a uns ensenyaments que a partir d’ara també es podran assolir, amb menys eficiència, sense coincidir ni en temps ni en espai amb el professor.

La feina bàsica d’un enginyer és solucionar problemes pràctics, que generalment són tecnològicament complexos, relacionats amb el disseny, la fabricació i l’operació de productes, sistemes i serveis, que generalment són tecnològicament complexos. Aquesta destresa es fonamenta en tota una sèrie d’habilitats tècniques, econòmiques, socials i humanes, basades en un fort coneixement científic i tecnològic. La seva activitat es desenvolupa en l’àmbit de la indústria i dels serveis, i comporta procediments que involucren recursos humans, tècnics i financers, en un context cada cop més internacional, en un mercat que esdevindrà global i que el forçarà a tenir iniciatives emprenedores en tots els àmbits que requereixin innovació. L’activitat de l’enginyer ha de contribuir de forma general a l’augment del benestar de l’home i de la societat, ha de respectar la vida i el medi ambient i, sempre que sigui possible, ha de ser econòmicament rellevant.

La docència en l’ETSETB pretén formar professionals altament qualificats en aquestes NTIC, sense oblidar les característiques pròpies (anteriorment descrites) de les nostres enginyeries, però col·laborant amb els altres centres de la UPC que tant per proximitat temàtica com per la seva ubicació física (la FIB) permetin complementar i augmentar l’oferta formativa de la nostra institució.

Aquesta és la formació que volem assolir per als nostres titulats, una formació que inclogui coneixements acadèmics multidisciplinaris, i el valor educatiu afegit que comporta l’estada durant els períodes de formació professional en empreses col·laboradores i en centres universitaris estrangers, i que els permeti titular-se joves (menys de 24 anys), amb il·lusió i iniciativa i amb ganes de crear i emprendre.

L’ETSETB, com a institució pública de formació, no ha de ser un ens monacal i aïllat, per dur a terme correctament la seva missió ha d’interactuar contínuament amb el seu entorn.

Amb la paraula entorn volem descriure tots els àmbits amb els quals una institució capdavantera s’ha de relacionar per aconseguir dur a terme la tasca que la societat li encomana de la millor manera possible.

L’entorn acadèmic :

La universitat politècnica de Catalunya té en els àmbits docents, de recerca i de cooperació amb les empreses, un reconegut prestigi i lideratge en el camp de les noves tecnologies de la informació i comunicacions (NTIC). En el Campus Nord disposa a més, dels departaments i centres (ETSETB i FIB) que fan recerca i docència en aquest sector, això vol dir més de quatre-cents professionals altament qualificats i de reconegut prestigi (revisors de revistes i congressos científics, acadèmics de l’Acadèmia d’Enginyeria d’Espanya, premis de recerca de la Generalitat de Catalunya, i fellows, sèniors i membres de l’IEEE) i un equipament de recerca i desenvolupament en NTIC que tant pel seu volum com per la seva actualització difícilment se’n pot trobar un d’equivalent arreu d’Europa en un mateix espai, el Campus Nord.

D’altra part, en els albors de la "societat del coneixement", les NTIC propicien la internacionalització. L’ETSETB sempre ha propiciat les estades a universitats estrangeres dels seus professors i va ser pionera en els intercanvis d’estudiants. En l’actualitat s’intercanvien més de cent estudiants per any i es tenen signats acords de doble titulació (vegeu document adjunt) amb set centres europeus i dos dels EUA. és intenció de l’ETSETB continuar fomentant aquest tipus d’intercanvis, tant d’estudiants com de professors, i procurar fer acords amb altres centres de l’Estat espanyol i de l’estranger per compartir assignatures en l’espai virtual de les xarxes de telecomunicació.

L’entorn industrial de producció i serveis:

Resulta evident que bona part de la demanda social que s’adreça a l’ETSETB es canalitza mitjançant els sectors secundari i terciari. Les NTIC estant evolucionant de forma ràpida i propicien l’evolució de pràcticament totes les àrees d’activitat humana. Resulta imprescindible la disposició de contactes fluids amb el món de la indústria i dels serveis per satisfer correctament la demanda social encomanada. Això afecta a les dues vessants de qualsevol institució universitària, a la de la recerca i desenvolupament de nous productes i serveis, i a la del tipus de formació que en cada moment resulta més adient. La primera, tot i que es concreta en els departaments universitaris, en un inici generalment es canalitza mitjançant els centres, atès que l’actual organització universitària dereivada de l’LRU no és excessivament coneguda pels sectors productius i que els centres disposen d’una informació més àmplia i general que permet provocar sinergies d’interdisciplinarietat; per això creiem que l’ETSETB ha de continuar procurant establir acords amb les empreses que permetin la creació de centres de recerca i desenvolupament, com per exemple el Centre Airtel de Telecomunicaciones Móviles.

Si des del punt de vista de la recerca la universitat ha de procurar estar sempre un pas endavant per orientar i il·luminar la indústria i els serveis, des del punt de vista acadèmic s’ha de procurar formar professionals altament qualificats, emprenedors, innovadors i amb perfil directiu. Tot això comporta uns condicionants que no es poden abordar únicament amb professors funcionaris en dedicació exclusiva a la Universitat:

• L’evolució actual de la tècnica i la tecnologia fa que aquestes neixin, es desenvolupin i quedin obsoletes en un temps mitjà equivalent al 10% de la vida professional de l’enginyer.

• L’actual transformació de les estructures industrials i empresarials (tendència externalitzadora, desaparició de quadres intermedis etc.) provoca un canvi en l’oferta de llocs de treball, l’aspirant ha d’oferir valor afegit, ha de compartir amb l’empresari el concepte d’emprenedor.

• Tard o d’hora els enginyers han de menar i solucionar situacions diferents a les merament tècniques i tecnològiques: Interacció amb clients, comunicació amb subordinats, defensa de noves idees i projectes, domini de la lògica del negoci en què es treballa i competeix, col·laboració i interacció amb altres equips humans, etc.

• Una conseqüència de la massificació universitària ha estat que a les universitats, sobretot en els centres més nous, s’hagi optat per un model de professor en dedicació exclusiva.

Cal intentar superar les inèrcies de tot sistema educador, procurant fer evolucionar el perfil del titulat d’acord amb les característiques generals de la demanda. Això no resulta gens evident, però es pot anar esbrinant mitjançant els contactes amb les empreses (fòrums universitat-empresa, a l’ETSETB de forma ininterrompuda des del curs 89-90), amb les associacions professionals, amb les patronals i amb les administracions.

Darrerament, tres iniciatives han permès atacar aquests problemes: els convenis de cooperació educativa, les "Aules d’Empresa", i les activitats extraacadèmiques.

De sempre, els estudiants de carreres tècniques han tingut la possibilitat de fer pràctiques en empreses. No obstant això, sempre s’havien fet vorejant la legalitat, amb una absència de lleis que regulessin aspectes com les assegurances com a treballadors, el salari mínim interprofessional, el valor acadèmic real de les esmentades pràctiques, etc. La qüestió comença a regularitzar-se amb l’aparició del Reial decret 1497/1981, de 19 de juny (BOE del 23 de juny de 1981), en què es regulen aquestes pràctiques definint la figura de becari, dotant a l’estudiant de l’assegurança escolar, i fixant els compromisos de l’empresa. El tema queda arrodonit en els nous plans d’estudis, en què es permet el reconeixement de crèdits acadèmics per a aquestes activitats (Junta de Govern de la UPC de 19 de febrer de 1993). A l’ETSETB es crea la Subdirecció i la Comissió de Relacions Universitat Empresa (CRUE), que són les encarregades de vetllar per la qualitat d’aquestes pràctiques, pel seu valor formatiu i de transformar en crèdits acadèmics les hores dedicades a aquestes activitats. Des d’aleshores, l’ETSETB ha incrementat any rere any el nombre de convenis de cooperació educativa, fins a arribar en el darrer curs acadèmic a un total de 482.

Les Aules d’Empresa és un altra iniciativa que es va dur a terme a l’ETSETB per primera vegada en el curs 97-98. Un Aula d’Empresa és un seminari de unes deu hores aproximadament (1 crèdit), que té lloc en un aula d’un centre docent (l’ETSETB) i que és impartit per un enginyer professional de la indústria o els serveis. Aquestes deu hores es concentren en tres dies, preferiblement dins les dues setmanes centrals de febrer, que es quan els estudiants es matriculen del segon quadrimestre. Les Aules d’Empresa constitueixen un primer intent de cedir part del temps docent als professionals de la indústria i els serveis, perquè els futurs enginyers assoleixin una formació més completa, apropant els continguts a les necessitats concretes del mon laboral. Les Aules d’Empresa estan adreçades a estudiants de segon cicle dels estudis d’Enginyeria de Telecomunicació, Enginyeria en Electrònica i Enginyeria Informàtica, i volen completar la seva formació en tots aquells temes que pel fet de ser d’interès per a les empreses, resulta convenient que siguin les mateixes empreses que els presentin sota un enfocament propi; per exemple: processos de producció, organització empresarial, disseny de productes i serveis, mètodes de desenvolupament de productes, elaboració de documentació tècnica, etc. L’any acadèmic 97-98 un total de 12 empreses impartiren 130 hores de classe a l’ETSETB.

Finalment, les activitats extraacadèmiques és el recurs més important per completar la formació dels estudiants en tots aquells temes educacionals i formatius per als quals el centre no disposa de professorat específic: temes humanístics, organitzatius, assistencials etc. En aquest sentit, la missió de l’ETSETB és doble: d’una banda, fomentar la participació dels estudiants en aquest tipus d’activitats, deixant-los temps per poder-les fer, ajudant-los en la seva organització (Fòrum, Telecogresca, concurs de robots, edició de revistes com Buran i Distorsió etc.) i reconeixent, mitjançant la CRUE, el valor acadèmic d’aquestes activitats; i d’altra banda procurant que es facin conferències, exposicions i actes culturals que complementin la formació dels nostres titulats.

L’entorn social

En els darrers 10 anys, el panorama de les NTIC ha sofert un canvi dràstic. Les noves tecnologies han abaratit el cost dels aparells i dels serveis i han propiciat, d’aquesta manera, la liberalització del sector de la telecomunicació, que en una concepció vertical dels serveis era el paradigma dels monopolis. En el moment present hi ha un autèntic "mercat de telecomunicacions" amb una oferta variada de serveis. Aquest fet ha quedat palès amb la creació, per part del Govern Central, de la Comisión Nacional del Mercado de Telecomunicaciones, amb atribucions reguladores, d’arbitratge i sancionadores. D’altra banda, els debats sobre els nous serveis, qui els pot oferir i quines implicacions socials tenen, apareixen sovint tant en àmbits de discussió política com de comunicació social. Malgrat tot, rarament el punt de vista tècnic està present en les discussions i potser encara menys en les decisions. Creiem que l’ETSETB ha d’actuar com a ens imparcial i tècnicament autoritzat, i com a ens al qual es puguin dirigir tant les administracions i les organitzacions ciutadanes com els subministradors de serveis i els fabricants de productes, és a dir, tothom que necessiti un estudi o una anàlisi que l’assessori a l’hora de prendre o emprendre qualsevol tipus de decisió o acció.

L’ETSETB ha d’interactuar amb l’entorn social, com a mínim en els següents aspectes: l’estudi col·legiat dels aspectes tècnics, econòmics, reguladors i les implicacions socials dels nous serveis de telecomunicació, l’estímul a la comunicació i l’intercanvi d’informació entre els diferents agents implicats, la promoció de la universalitat en l´accés i la interconnectabilitat, la difusió d’aquesta informació i l’impuls cap a la formació i la recerca de caire interdisciplinari que permeti als professionals de les tecnologies de la informació comprendre les implicacions socials de la seva activitat.

Finalment, no hem d’oblidar que, de moment, l’ETSETB és l’únic centre de Catalunya que imparteix la titulació d’Enginyer de Telecomunicació. és per tant, una marca de referència quan es busca un enginyer, quan es necessita una opinió, un consell ouna assessoria qualificada

L’entorn professional

L’ETSETB fou creada mercès a la voluntat política del primer rector de la UPC, el Dr. Víctor de Buen, i a l’entusiasme de set enginyers de telecomunicació, els únics que al final dels anys seixanta exercien la seva professió a Barcelona. Des de 1975, l’ETSETB ha proporcionat cada any titulats i actualment podem considerar que, dels gairebé 3000 titulats per l’ETSETB, uns 2000 treballen aquí a Catalunya. Al 1989 es creà l’Associació Catalana d’Enginyers de Telecomunicació (ACET), fins aleshores només hi havia aquí una delegació de la AEIT (Asociación Española de Ingenieros de Telecomunicación). Actualment l’ACET intenta crear el Col·legi d’Enginyers de Telecomunicació de Catalunya, a partir d’una delegació del COIT (Colegio Oficial de Ingenieros de Telecomunicación), l’únic existent per a tot l’Estat espanyol, i s’espera que sigui operatiu el proper any 1999.

L’ETSETB sempre ha col·laborat amb l’ACET: en temes de formació continuada (el darrer curs acadèmic s’impartiren 18 cursets de 2 dies a l’aula de teleensenyament de l’ETSETB), en temes organitzatius (sempre hi ha hagut un o dos professors i càrrecs de l’ETSETB entre els vocals de la Junta de l’ACET), en temes de promoció de la professió (el sopar anyal de la Nit de les Telecomunicacions, els premis Salvà i Campillo als professionals del sector, etc.), en els estudis triennals sobre ocupació dels nostres titulats (ja s’han realitzat tres "Qüestionaris d’Anàlisi Socioprofessional dels Enginyers de Telecomunicació de Barcelona", els QUASETB 91, 94 i 97). D’altra banda l’ACET ha col·laborat activament amb l’ETSETB en els Fòrums de Telecomunicació i Electrònica, en els programes d’avaluació de la qualitat de l’ensenyament superior a què s’ha sotmès l’ETSETB i en el programa d’Aules d’Empresa.

és intenció de l’ETSETB continuar en aquesta línia de col·laboració amb aquesta associació professional i estendre-la a la recent creada ACEE (Associació Catalana d’Enginyers en Electrònica) i a altres associacions professionals. I també es vol mantenir el contacte i la col·laboració amb associacions patronals com ANIEL, SEDISI i SECARTIS, entre d’altres.

L’entorn geogràfic

L’ETSETB s’ubica a Barcelona, en el Campus Nord de la UPC. El fet d’estar en una gran urbs fa que la seva influència en la vida de la ciutat, el seu pes social, sigui menor que no pas si estigués en una ciutat més petita. D’altra banda, però, el fet que aquesta ciutat sigui Barcelona facilita la internacionalització de l’ETSETB i el fet que sigui coneguda arreu. és molt important portar el nom de Barcelona en la denominació de l’Escola.

L’ETSETB ha d’implicar-se en el tarannà de la ciutat: congressos, conferències, plans estratègics, etc. I ha de donar suport i col·laborar en les iniciatives ciutadanes que es generin. En aquest sentit, podem dir que s’ha començat a treballar: el director de l’ETSETB és vocal de l’Institut Municipal d’Informàtica des de la seva fundació i va ser membre del jurat de la "Bangemann Challenge" a sol·licitud de l’Ajuntament. Cal, però, augmentar la participació en les activitats de la ciutat.

L’entorn geogràfic provoca també un fet cultural important, som a Catalunya i el fet de que aquí es parli català, aparentment pot semblar que no afavoreix la internacionalització anteriorment esmentada, però les xifres d’intercanvis de l’ETSETB contradiuen aquesta aparença. Cal, això sí, esmerçar-hi més mitjans (cursets de català, comissions d’acollida, fullets informatius en tres llengües, etc.), i sobretot cal informar més per situar aquesta qüestió en el seu punt real, i evitar que es prenguin conclusions interessades de dubtosa intenció.

L’entorn geogràfic immediat, el Campus Nord de la UPC, ha de permetre configurar un pol tecnològic important en les NTIC; l’ETSETB, la FIB, el C4, el CEPBA i el CCABA representen una concentració de mitjans i de potencial humà únic en l’entorn europeu.

L’entorn mediambiental

Sense cap mena de dubte, podem dir que, afortunadament, les aplicacions de les NTIC són de les més respectuoses amb el medi ambient. Com a mostra només cal que mirem la fotografia de la figura 4, en què podem veure la imatge que tindrien les nostres ciutats si no s’hagués progressat en infraestructures (cables coaxials, guiaones i fibra òptica) i en procediments (multiplexatge, espectre eixamplat, compressió de dades etc.). Malgrat tot, encara queden temes per millorar: en infraestructures, les antenes per exemple, que es podrien camuflar per a algunes aplicacions; en procediments industrials, les tècniques d’obtenció de circuits integrats i impresos, etc. Malgrat ser tecnologies netes, mai no es pot dir que no se’n poden millorar els productes i les aplicacions.

Un altre tema que cal tenir en compte des del punt de vista mediambiental és la pol·lució de l’espectre electromagnètic, no tan sols pel que fa a l’emissió de freqüències espúries, sinó també pel que fa a procediments que n’optimitzin l’ús per als diferents serveis. L’espectre electromagnètic i el sistema de numeració són béns públics i el seu ús ha d’estar regulat.

Tot el tema de compatibilitat electromagnètica també s’ha de considerar des de l’òptica mediambiental. Quan coexisteixen diferents equips en un mateix espai, cosa que cada vegada serà més freqüent, la interacció entre aquests equips ha de ser exclusivament la requerida, la resta s’ha d’evitar mitjançat els procediments que proposen els experts en compatibilitat electromagnètica.

Cal que l’ETSETB vetlli per donar aquest tipus de formació als seus titulats i per conscienciar-los en aquest tema.

Fig. 4 Fotografia d’un carrer de Nova York el 1888. La teranyina de cables telefònics, a més de ser antiestètica, era una mala solució d’enginyeria atès que durant els desastres naturals (com en la nevada de la fotografia) els cables queien interrompent els serveis.

Un dels avantatges de l’ús de les NTIC en les organitzacions és l’accés a la informació. Això desmunta l’antiga organització de comandament d’empreses i institucions, una piràmide basada en l’accés i la disposició de la informació. Les NTIC permeten una organització més flexible amb la informació a l’abast de tothom, així el comandament deixa de residir en la disposició de la informació i passa a residir en el coneixement i el valor i el volum de la tasca (o projecte) encomanat.

L’ETSETB, com a centre docent universitari, s’organitza d’acord amb les estructures de gestió propugnades per la Llei de reforma universitària (LRU), i els estatuts de la universitat politècnica de Catalunya de què depèn. Són òrgans de govern de l’ETSETB: La Junta d’Escola, la Comissió Permanent, la Comissió d’Avaluació Acadèmica i l’Equip Directiu. Paral·lelament, i com s’estableix al mateix reglament de l’ETSETB (aprovat pel Claustre de la UPC en sessió ordinària de 30 de juny de 1998), el centre crea les Comissions Avaluadores de Fase Selectiva (CAFS), de Primer Cicle (CACI), de Segon Cicle d’Enginyeria de Telecomunicació (CACET), d’Enginyeria en Electrònica (CACE), i la Comissió d’Accés als Segons Cicles. Per al reconeixement de crèdits de lliure elecció per activitats extraacadèmiques i convenis de cooperació educativa, el 1995 es crea la Comissió de Relacions Universitat Empresa (CRUE). La Junta d’Escola pot crear a més les comissions que cregui oportunes per abordar temes específics com per exemple la revisió dels plans d’estudis.

Actualment l’Equip Directiu de l’ETSETB està format pel director, el sots-director cap d’estudis, el secretari acadèmic, el sotsdirector de serveis i planificació, el sotsdirector de laboratoris, el sotsdirector de relacions internacionals, el sotsdirector de relacions Universitat empresa, l’administrador del Centre i el cap dels serveis informàtics.

Respectant l’organització estructural dels serveis de la UPC, el sistema de gestió de l’ETSETB s’organitza en secretaries i negociats als quals s’ha procurat donar màxima autonomia per intentar transformar en radial l’estructura piramidal típica de les organitzacions funcionarials. Aquestes unitats són:

• Secretaria de Direcció, assisteix al director, als sotsdirectors i al secretari.

• Secretaria Acadèmica, porta tota el tema de gestió acadèmica dels estudiants.

• Administració, duu els temes que pertoquen a l’administració del centre, personal (professors i PAS), i els convenis de cooperació educativa amb empreses.

• Gestió Econòmica, s’ocupa de tot el relacionat amb la realització comptable del pressupost del centre i, a més, la comptabilitat dels departaments amb seu al Campus Nord i amb docència a l’ETSETB que no tenen administrador propi.

• Gestió Acadèmica, s’encarrega de l’organització acadèmica (horaris, distribució d’aules, guia docent, etc.) i de l’anàlisi de l’activitat docent.

• Serveis Informàtics, té com a funció ocupar-se de tota la infraestructura informàtica i de telecomunicació del centre, tant en l’àmbit administratiu com docent.

• Laboratoris docents d’electrònica, s’encarregen de les pràctiques de les assignatures d’electrònica.

• Assistència a seccions departamentals, duu a terme tasques administratives de seccions departamentals amb docència a l’ETSETB, i activitats culturals.

• Consergeria i informació, s’encarrega de tot el que fa referència a vigilància, atenció al públic i suport d’ordenança a les unitats.

En aquest pla estratègic procurem atansar-nos a un model d’organització radial, amb intel·ligència distribuïda, en què les diferents unitats, coordinades per l’equip directiu, puguin esdevenir autònomes i puguin ser avaluades amb relació al volum de feina realitzada i a l’assoliment d’objectius.

Entenem per processos de suport tots els procediments (know how) desenvolupats o adquirits per dur a terme la tasca de formar titulats en NTIC i per mantenir i augmentar les relacions amb l’entorn. Aquests procediments constitueixen el cabal d’efectivitat d’una organització, de fet són el seu vertader valor afegit com a organització. En aquest pla estratègic s’identifiquen i es classifiquen per tal d’automatitzar els que ja estan consolidats, depurar els que estan en fase inicial i definir els que es considera que manquen. Són procediments tot el que es relaciona amb el fet de facilitar la informació per a les diferents comissions, amb l’avaluació dels estudiants, l’organització acadèmica, l’elaboració de material per als òrgans de govern, la matriculació dels estudiants, la gestió econòmica, l’atenció protocol·lària, l’organització de congressos, conferències i actes acadèmics i extraacadèmics, la difusió de la informació del centre etc.

L’ETSETB ha estat pionera en la definició d’alguns d’aquests procediments (reconeixement de crèdits de lliure elecció, aplicació de la normativa de permanència, etc.). Molts d’aquest processos a més de ser assignats a diferents unitats i personal del centre, requereixen una certa infraestructura material. En aquest pla estratègic hem procurat identificar-los i parametritzar-los en el seu cost real d’equipament i personal.

Els recursos que la societat disposa per satisfer la seva demanda són per a qualsevol centre docent depenents de la Universitat. Bàsicament són de dos tipus: recursos materials i equip humà.

L’equip humà es compon de personal acadèmic i personal d’administració i serveis (PAS). Els primers, d’acord amb l’article 7 de la LRU, depenen dels departaments però estan assignats als centres i participen de la seva gestió. El PAS està assignat exclusivament amb dependència del centre i a més de les seves funcions específiques configura la primera imatge del tarannà del centre cara als estudiants (especialment els nous) i l’exterior no acadèmic en general. Procurar l’augment de la qualitat del lloc de treball i de la vida universitària dels que han optat per desenvolupar en l’ETSETB la seva vida professional és un dels cinc eixos estratègics d’aquest pla.

Els recursos materials són de tota mena: edificis, laboratoris instrumentació, serveis, etc. Com a centre ens hem concentrat en els que directament són administrats per nosaltres, que són bàsicament la dotació de laboratoris i dels espais docents i d’esbarjo que ens pertoquen. Amb la implantació del pla d’estudis 92, l’ETSETB va consolidar una important dotació en laboratoris. Ara cal pensar en el seu manteniment, i corregir les mancances d’espai de serveis que, amb el disseny inicial del Campus Nord, es van produir pel que fa a l’ETSETB,

La mancança d’un espai propi identificatiu de l’Escola crea tota una problemàtica funcional interna i externa, és font de conflictes i no genera cap aspecte positiu ni en l’àmbit docent ni en l’extraacadèmic. Els estudiants, els professors i el personal d’administració i serveis necessiten sentir-se part d’un centre. El centre pot ser un concepte tan abstracte com es vulgui, però tothom ha de modelitzar-lo en una imatge, i la imatge més natural és la de l’edifici que l’acull. La planificació arquitectònica del Campus Nord de la UPC (aularis, edificis administratius i edificis departamentals) dóna poc joc al model clàssic de centre. No obstant això, l’edifici administratiu o un edifici de serveis etiquetat pot suplir aquesta inexistència, i combinar-se amb els avantatges del Campus que ja s’han esmentat abans. Malauradament, en el disseny original del Campus amb l’ETSETB es va cometre l’error de no atorgar-li la gestió d’un edifici complet. Això ha estat font de tota mena de conflictes (actes organitzats per l’ETSETB que la propaganda i el mitjans d’informació universitaris anunciaven que es feien a l’edifici B-3, actes organitzats per unitats universitàries alienes a l’ETSETB però fetes a l’aula de teleensenyament de l’ETSETB, que també s’anunciaven a l’edifici B-3, etc.) que en el nostre entendre sempre han deixat l’Escola en inferioritat de condicions davant dels altres centres de la UPC, i especialment respecte als altres dos centres del Campus Nord.

El fet que l’ETSETB no disposi d’un servei de bar específic és un error capital. Els llocs comuns d’esbarjo no solament serveixen per fer equip, per gaudir del treball presencial (no del teletreball), sinó que directament són punts de solució de conflictes, de coordinació, de coneixement de col·legues (màxim en una organització matricial centre-departaments variable d’any a any acadèmic), de millora de la imprescindible relació professors-PAS, professors-estudiants, i estudiants-PAS; en una paraula, de fer escola.

En aquest pla estratègic proposem una solució per definir aquest lloc comú d’esbarjo per a l’ETSETB (vegeu el plànol adjunt).

Sense voler suplantar la imatge corporativa de la UPC, a la qual pertanyem amb orgull, creiem que l’ETSETB ha de disposar també del seu logotip identificatiu que acompanyi al logotip de la UPC en tots els documents oficials que generi l’Escola. Tradicionalment per a aquesta funció es feia servir l’escut corporatiu del cos d’enginyers de telecomunicació. Això que podia tenir un cert sentit en un principi quan només hi havia dues escoles en tot l’Estat espanyol, perd sentit d’identificació quan hi ha més de 15 centres que ofereixen aquesta titulació. D’altra banda, cal tenir en compte que, tot i que a l’ETSETB són majoria els professors que són enginyers de telecomunicació, també hi ha altres professionals (físics, matemàtics, enginyers industrials, informàtics) que exerceixen en el centre la seva tasca docent, a més del personal d’administració i serveis; tot el col·lectiu de personal de l’Escola no ha d’identificar-se amb l’escut corporatiu d’un cos tècnic de l’Estat.

És per tot això que, amb motiu del XXV aniversari del centre, es va encomanar a un professional el disseny d’un logotip per a l’ETSETB, el que es presenta a la figura 5. Sobre un dibuix esquematitzat del rostre de Francesc Salvà i Campillo, pioner en el nostre país de la telegrafia elèctrica, apareix el lema del centre Undatim Intextu Nodat (Proporcionem, teixim, dissenyem les xarxes d’enllaç), a sota hi ha les sigles de l’Escola, i va emmarcat en una circumferència que fa al·lusió a una de les boles que formen part del logotip de la UPC (cronològicament per adscripció a la UPC potser seríem la setena). El color del logotip és el color coure, l’aram dels conductors i color acadèmic tradicional de les enginyeries.

Fig. 5 Logotip de l’ETSETB